Juli Fàbregas Elías és un veterà actor nascut a Calella (Catalunya) el 2 de gener de 1972. Sovint utilitza el nom Julen, l'equivalent a Juli en basc. A Les de l'hoquei interpreta a en Santi Ricou.
Té uns ulls blaus heretats de la seva àvia. La seva major virtut és la puntualitat i el seu major defecte és que acostuma a ser massa puntual i, diu, que actualment ja no sap si això és un defecte o una virtut. Els seus entreteniments són el cinema i el bàsquet, va jugar durant molts anys fins i tot com a professional. El seu menjar favorit és un bon fuet amb pa i tomàquet. El seu color favorit és el blau. Li agrada la colònia Nenuco. El seu escriptor favorit és Tom Sharpe. Li agrada la música dels 80 i com a cantant destaca a Sabina. Els seus actors favorits són Ricardo Darín, Geofrey Rush, Hector Alterio, Julian Moore i com a actriu: Cristina Marcos. No suporta la música màquina.
Ha treballat en teatre (“El retable del Flautista”, “Don Joan”, “El somni d’una nit d’estiu”, “Sota els faldilles” i “entre Caixes”) ha fet sèries, pel·lícules. També un curt rodat a Barcelona, “Cocó” (2001, va ser Anselmo) Sobre el que prefereix ell diu que li és igual “sempre que pugui treballar en aquesta professió tan bonica com la d'actor.” I sobre si prefereix fer un tipus de personatge o un altre diu que l'és igual mentre no l'encasellin en un paper concret. Aquest actor de Calella des de petit era el primer que s'apuntava a totes les obres de teatre que es feien a l'escola, encara que la professió d'actor no va ser la seva primera opció. Recorda amb especial afecte un paper que va fer en una representació escolar disfressat d'arbre, una de les primeres vegades en les quals va assaborir els aplaudiments del públic. Va passar una adolescència tranquil·la entre els estudis, el bàsquet i les pel·lícules de Tarzán que li encantaven. A l'estiu feia de monitor de nens i recorda aquesta etapa amb afecte. Era un estudiant qualsevol, no treia excel·lents i va repetir COU dues vegades. El que millor se li donava eren la història i la història de l'art i el pitjor, les matemàtiques. Mentre estava dins d'un grup de teatre a Calella , amb el qual anava fent representacions, va començar a estudiar història d'art a Girona. Cada vegada però, li agradava més actuar, així que va deixar la carrera per anar a viure a Barcelona. Va ser una decisió arriscada ja que la seva família volia que acabés la carrera, però reconeix que l'han ajudat i l'han recolzat en tot moment perquè sabien que era el que ell volia fer. A Barcelona no va ser acceptat a l'Institut del Teatre i, en veure'l tan afectat, la seva família el va animar perquè busqués una altra opció i es va apuntar al Col·legi del Teatre.
El seu debut a televisió va ser amb petits papers en sèries de Tv3 com “Laura” (1991), “Secrets de Família” (1995) o “Pedralbes Centre” (1995) però la seva gran oportunitat va ser amb la sèrie Rosa (finals 1995) que va ser el seu primer paper important i el seu primer càsting professional, estava fent primer en el Col·legi del Teatre. I a partir d'aquest llavors li van seguir altres ofertes. Ha fet cinema, televisió i teatre. A ell li agraden els tres mitjans. Opina que la televisió és un mitjà tan respectable com els altres dos, és una altra manera de treballar. Com que el què ha fet més és televisió, és en el mitjà que millor es maneja. Si fos per ell li agradaria tenir sempre l'oportunitat d'anar alternant-los.
La seva estrena com a protagonista va ser en “Rosa” i “El joc de viure” (1996-97). Després va estar prop d'un any sense fer res perquè un accident de cotxe el va tenir parat. Posteriorment va començar a fer episodis aïllats a tv3 (La Llol, “Estació d’enllaç”...) Després li va sorgir el projecte “Els signes del Zodíac” que estava gravat en cinema i va ser un projecte del Canal 33. Després va fer com a hostès presentant una secció en el concurs de Tv3 “Tres en joc” al costat de Pep Cruz i va ser un dels protagonistes de la sèrie “HappyHouse” per a TV2 que es va veure primer a Catalunya i després es va doblar a l'espanyol. També ha participat en la pel·lícula “La caverna” d'Albert Cortès que es va rodar a Barcelona i parlava de la perillositat dels jocs de rol on els nois que en formaven part eren assassinats quan el volien deixar i unes altres pel·lícules de televisió amb papers més secundari (“Laia” del 1998 i “Germanes de sang” del 2003 encara que rodat el 2001). Després va ser el seu gran salt a Madrid compaginant “El Grupo” (2000) a Telecinco amb “El cor de la ciutat” a Tv3. “El Grupo” va marcar un abans i un després en la seva carrera.
Ell venia de “Happy House” on era un jove boig, ros, amb arracades, llargues patilles i va anar així per a fer la prova del seu personatge Carlos que era un advocat seriós de 35 anys pedant pare de família. Li va agradar fer creure a la gent que era més gran i és que amb el seu look realment semblava d'aquesta edat. Només per estar en aquesta sèrie el van cridar per a “El comisario” i diu que en veure'l van comentar “si és un nen” ja que el personatge que havia d'interpretar era major. Va fer dos capítols a “El comisario”. “El grup” va ser una sèrie que no va tenir èxit cosa que ell mai va entendre. Li va agradar fer un personatge que fos tan diferent d'ell. Confessa que ell és més el de Happy House “Anar amb corbata jo? Ni en les noces?” –diu divertit. Una altra de les coses importants per a ell del seu pas per la sèrie va ser l'elenc que li va impressionar molt, sobretot per estar amb Cristina Marcos a la qual admira molt i amb la qual tènia una història a la sèrie. Recorda que a la primera lectura que va fer amb ella suava de nervis. És de ressaltar també el tracte que van tenir entre els actors que es van convertir en una família. Malgrat que era una sèrie dura, van riure molt en el rodatge. “treballar amb aquesta gent ha estat la millor escola que he tingut en la meva vida com a actor i com a persona... Amb Héctor (Héctor Alterio), amb Unax (Unax Ugalde) que és molt jove però un gran actor” –explica. Comenta que companys seus tant a Madrid com a Barcelona li deien que havia tingut sort a poder estar en una sèrie com “El grupo”.Gràcies a aquesta sèrie li han sortit altres treballs com a “El comisario” o a “Hospital Central” on va tenir un paper fix.
De tots els personatges que ha fet li ha agradat molt interpretar als que més disten d'ell com el que va interpretar en “Hospital Central” (Gonzalo) o Carlos de “ El grupo” encara que confessa que se sent més a gust amb personatges com en Juli de “Happy House” o en Sergi a “El joc de viure” perquè eren com ell i és la comoditat de sentir-se natural. A l'hora de treballar, explica, “treballes menys perquè el personatge és molt com tu”. També s'ho va passar molt bé fent d'Emilio/Boris (Luna negra) ja que això li va permetre fer d'un personatge dues maneres d'actuar. En teatre va gaudir molt a “Sota els faldilles” on feia 7 papers i era l'únic home. Les altres eren 3 dones que criticaven als homes i ell era l'home. Feia de tot: ludòpata, stripper, pastiller... Va quedar molt satisfet d'aquest treball perquè era tot un ventall de personatges i es va divertir molt. En una hora i quart tenia 7 canvis de roba de dalt a baix.
“Luna Negra”(2003) va ser tot un repte per a ell ja que el va convertir en un dels protagonistes principals d'una de les sèries de més èxit de Tve que es veia a l'hora de la sobretaula. Ja coneixia la productora ja que li havien ofert un paper en “La verdad de Laura” però per motius laborals no va poder acceptar. Després el van cridar i va acceptar aquest paper. Era Emilio, amic i company de pis d'en Miguel (Javier Estrada, el prota) Es desdoblega en la sèrie donant vida a un fotògraf gai i així es converteix en el millor amic de la noia que li agrada (Verónica Mengod) Aquesta doble personalitat li va permetre mostrar tot el seu talent en dues formes d'actuar en un mateix personatge i la seva desimboltura li ha implicat els favors del públic. Confessa que se sent bastant identificat amb ell “perquè és un oncle liberal i fresc i també coincideixo amb ell en la manera de vestir" “ No canviaria res del seu personatge,” m'encanta aquest puntet còmic que té i que es fiqui en embolics sense buscar-los.” Al febrer del 2004 va ser portada de la revista Novelastv (numero 15), tot un llançament, un premi a una brillant trajectòria. Del personatge d'Emilio ressalta la seva simpatia, que sempre es fica en embolics però que és molt amic dels seus amics. Treballar amb veteranes com Silvia Tortosa o María Luisa Merlo li va agradar molt “és una meravella veure-les actuar... m'han explicat moltes anècdotes divertides, trucs i m'han donat consells”.
No és gaire ambiciós. Les seves màximes fites són poder treballar en el què li agrada, ser actor i fer-ho bé. Li agradaria poder viure de l'actuació. Treballar en el que surti ja sigui televisió, cinema o teatre però li agradaria fer més cinema. Va participar en “Lisístrata” (2002) amb Maribel Verdú, ha tingut diversos papers petits en pel·lícules de televisió però aquesta és la seva gran assignatura pendent. Li agrada molt el cinema, el veu gairebé tot. Julio Menem està dins de les seves preferències. Sobre si per l'èxit es lliga més o no simplement respon que el miren més perquè els és familiar el seu rostre però que la resta hauria de preguntar-l'hi a elles encara que sí que és cert que se li acosten més. De totes maneres el seu cor ja té propietària. Ell i la seva dona formen una família unida que en el seu moment podria augmentar.
Ha estat rodant unes tele-movie a Praga que veurem espero que en un futur pròxim encara que aquest treball (l'inspector Maigret) ja es veu en països com Itàlia. A fi d'any va participar en una sèrie d'Antena 3 “La sopa boba” va ser el músic i li va anar bé ja que el seu personatge havia d'aparèixer en uns pocs capítols però el van cridar de sorpresa perquè gravés altres capítols. En aquest moment ell estava a Barcelona representant l'obra “Entre caixes” al costat de Miquel Sitjar (es va poder veure a la sala Muntaner des de 10 de novembre al 12 de desembre del 2004).